Del 10 al 30 de junio, tiene lugar en el Cine Utopía el 15º festival de cine español de Luxemburgo. Este año, en cartel, hi ha les pel·lícules:
- Balada triste de trompeta, de Álex de la Iglesia
- Nostalgia de la luz, de Patricio Guzmán
- También la lluvia, de Icíar Bollaín
- Dieta mediterránea, de Joaquín Oristrell
- Basura – pedazos de vidas, de Carles Torras
- Capelito, la seta mágica, de Rodolfo Pastor
Más información en la página web del cine Utopía.
•Trash – pedazos de vidas
Tots tenim mecanismes per a rebre, emmagatzemar, processar i filtrar la informació que ens arriba a la ment. El propi cervell se n’encarrega automàticament. Els avenços en neurociència ho han demostrat. A mesura que ens fem grans aquests mecanismes se’ns reforcen fins al punt que no veiem el que no volem veure per be que ho mirem.
Això és el que deu passar quan a la gent li passen certes pel.licules per morros. Sí, sovint la gent que passa per assenyada s’esgarrifen del llenguatge barroer o corrosiu propi de manobres i paletes mentre accepten impassibles, i el que és més greu, en nom de l’art o de la creació… les grolleries més inacceptables.
Ulls que no veuen, cor que no plora. Ja em perdonarà l’autor, jo no vaig acabar de veure la pel·lícula.
L’ull de Buñuel és tal vegada l’imatge més atroç de la cinematografia mundial i ja clàssica. “Un chien andalou” comença així i l’espectador es prepara a veure una pel.licula que amb el nom, per barroer, ja pagava. Tant és així que diuen que Garcia Lorca se’n va arribar a fer, en sentir-s’hi al·ludit.
En Carles Torras amb la pel·lícula Trash haurà volgut transgredir els esquemes narratius canònics si es que en queden, com en Buñuel en el seu moment. En el moment de l’efervescència de les teories de Freud de l’associació d’idees, del surrealisme, vaja. Però la pel·lícula de surrealisme no en te i d’associació d’idees no pas gaire cosa. Per mi que no passa gaire més enllà d’un realisme social. El realisme social sovint va acompanyat d’un esperit de denuncia que l’autor -a mi m’ho va assegurar- tampoc pretén. De fet l’art de veritat, dicen, tampoc pretén ser moral, però un artista alguna pretensió hauria de tenir.
Potser és l’esperit del 15-M. L’autor però -a mi m’ho va assegurar- tampoc li veu. Deu ser qüestió de sensibilitat. Com lo dels toros que a uns tant apassionen i a d’altres tant esborronen.
Ulls que no veuen, cor que no plora. Em quedo amb la dita de la sabiduria popular.
És ja un fet banal el de posar noms en anglès a les pel·lícules espanyoles. Trash no n’és una excepció.
Les raons pel que la pel·lícula que ens ocupa ho ha fet poden ser ben diverses. Tant diverses com accepcions dona una màquina traductora de l’anglès a l’espanyol del mot trash. Aquí les teniu: basura, desperdicios, hojarasca, paja, porquerías, pacotilla, estupideces, trastos viejos, ñiquiñaque, destrozar, condenar, hacer polvo…
La que més m’ha xocat és ‘ñiquiñaque’. No l’havia sentit mai. I vosaltres?
Mentre una paraula continuï valent tantes significacions, es podrà dir l’inrevés de la dita, o sigui: que una paraula pot valdre més que mil imatges.