Us van sorprendre les vivències de El Gran Vázquez? O us van emocionar les de Maragall a Bicicleta, cullera, poma? Com s’ho van passar els nens amb les aventures de la Kika Superbruixa? Vau aplaudir les vacances de la infantesa dels Herois? Deixeu els vostres comentaris aquí.
De moment, hem tingut dues reaccions: el premi Goya a Bicicleta, cullera, poma i un comentari de l’associació Alzheimer Europe sobre aquest mateix documental.
El Gran Vázquez no és una pel.licula com les altres. A mi em va sobrepassar. Soc conscient de les meves limitacions; de sempre que les pel.licules bones no les entenc fins passades les vint-iquatre hores.
Comença la pel.licula amb una vista des d’un terrat de tots els terrats de Barcelona. En aquest terrat hi ha una porta que dona al que sembla que hi viu una família com en el pis de sota teulada 13, Rue del Percebe. Sembla que, a la vida real, el personatge creat per Ibañez en el Tio Vivo s’inspirava ja en el veritable Vázquez. Pel qui no hagi llegit els tebeos, en aquella golfa hi viu un morós apretat per deutes i creditors, que inventa enginyoses maneres d’eludir-les i que la majoria de les vegades funcionen. Això és la pel.licula.
Es diria que és doncs una comèdia, però jo no vaig sentir riure a ningú a la sala del cine. Potser reien per dins, tal com rèiem quan llegíem aquells tebeos quan érem petits.
Així la pel.licula és una interminable repetició dels mateixos problemes amb diferents detalls sense cap més argument, de lectura dispersa, com la macro-vinyeta de la darrera pàgina del popular còmic. El ratolí enginyós, el que no para d’emprenyar al gat negre del 13, Rue del Percebe del tebeo, no apareix a la pel.licula fins cap al final, on el protagonista acaba visquen o sobrevisquen en mig del lumpen barceloní.
De sobreviure va la cosa. Tot val en aquella Barcelona dels anys seixanta on hi comença a florir el consumisme modern. On les famílies somiaven en tenir algun dia un sis-cents com a tota meta. Mentre, encara son evidents les seqüeles de la post-guerra. On hi viu tota una població postrada. I on els que manen i imposen la seva moral son encara botiflers i falangistes. Tot val, tot valia pel Gran Vázquez en aquell temps que no va ser mai nostre, i això n’és potser l’excusa.
El lloc de treball dels dibuixants de l’editorial, col.leges del Gran Vázquez, consisteix en dues fileres de pupitres on uns homes fets i drets -i amb corbata- hi dibuixen les maquetes dels còmics vigilats com si fossin escolars de primaria. Privats de llibertat la creació és nul.la. Sols en Vàzquez, el llibertí, arriba a traspassar la linia de la monotonia social i quotidiana.
Costumbrista. I glamurosa i naïf, diria jo, com la resta de pel.licules del cicle d’enguany que ens esperen, si se’m permet, afegiria.